A continuació us oferim una visió crítica i les idees principals del text treballat a classe:
Competència comunicativa lingüística. Ensenyar i aprendre a ser competent lingüísticament a l'educació obligatòria.
Autors: Pilar Iranzo García, de l'Universitat Rovira i Virgili / Enric Queralt i Catà, d' Inspecció d’Educació.
La primera idea que ens aporten els
autors del text és que aconseguir que els alumnes de l’actualitat siguin
competents és un dels reptes més importants que té la nostra societat. Pel que
fa el meu punt de vista, crec que és un repte complicat que fa anys que
perseguim i no aconseguim fer correctament ja que, quan els nostres alumnes acaben
la seva formació, no arriben als límits establerts de competències
lingüístiques; si més no, no tots amb les mateixes capacitats, cosa que em fa
donar-li molta importància a la segona idea del text: la necessitat de
democratitzar el procés de preparació i domini de la CCL; és a dir, hem de
donar les mateixes oportunitats a tots els nostres alumnes i no caure en
l’error que cometem de prioritzar aquells alumnes considerats “més bons” a
diferència de l’exclusió que pateixen dins les aules aquells a qui adquirir una
avaluació final més bona, els hi costa més.
 |
| Fotografia 1: Conjunt de mans que simbolitzen la diversitat dins les aules. |
Que no donem tota la importància que
necessita la CCL és un fet plasmat en el text i em fa reflexionar sobre el
paper que té el llenguatge en la nostra societat. Penso que hem de ser
conscients que la CCL és molt més que entendre una llengua o saber escriure una
redacció. Per això, cal donar-li la importància que mereix. Si no, construirem
una futura societat que no s’entendrà entre ella, que no sabrà ni expressar-se
ni ser empàtica; una societat molt limitada lingüísticament parlant. I vist
així, queda molt clar que això ens conduiria directament al camí del fracàs
escolar. Aleshores, si tant clar ho veiem d’aquesta manera, per què no ens
adonem que actualment estem seguint aquests passos erronis i ho estem fent
malament, construint així el camí cap al fracàs social i escolar?
 |
| Fotografia 2: Conjunt de icones interconectades on cadscuna té una opinió. |
Crec que un dels errors més grans
que es comet a l’educació és que l’educador no prepara els seus alumnes per
actuar en diferents contextos i situacions, sinó que els acostuma a una rutina
i monotonia que comporta la frustració en el moment en què es troben en una
situació diferent a l’habitual. Penso que s’ha de potenciar l’ensenyament de
tots els diferents llenguatges que ens ofereix la llengua per igual, no
solament podem desenvolupar els components lingüístics, sinó que es igual de
necessari donar importància als altres components (discursius, textuals,
pragmàtics, paralingüístics, corporals, espacials i tecnològics). Crec que els
educadors han de fer una tasca de reflexió i adonar-se’n que de res serveix
saber parlar correctament si no adaptem, per exemple, el nostre lèxic al
context en què ens trobem, o que no té cap sentit parlar si el que diem no té un contingut enciclopèdic o no
sabem fer arribar el nostre missatge als receptors de la nostra informació.
Tot el que el text explica em fa
arribar a la conclusió que ens topem amb la barrera de la tradició, dels
costums o, pot ser, de la por. Sigui el que sigui, és un fet obvi que una
modernització de l’ensenyament és necessària. Pot ser, si l’educació anés de la
mà de la societat que l’acompanya i avancés al mateix ritme que aquesta, el
fracàs escolar i la mala formació de les competències seria quelcom que veuríem
des de ben lluny. Cal modernitzar, doncs, les tècniques i estratègies
d’ensenyament i adonar-nos que la CCL es desenvolupa en tots els àmbits de la
vida, des que naixem; és a dir, no podem ensenyar català, castellà,
matemàtiques o qualsevol altra matèria, sense oblidar que paral·lelament estem
ensenyant als alumnes la CCL.
 |
| Fotografia 3: Cridant i no escoltant no aprenem ni aconseguim comunicar-nos. |
A mesura que avancem en el text, ens
parla sobre que nosaltres som els que creem la realitat i el significat del
nostre món. Amb aquesta idea reflexiono i me n’adono que segons com el mestre o
l’educador plantegi les coses, amb una actitud o una altra, els alumnes crearan
una realitat depenent d’aquesta. Cal adonar-nos de l’important paper que juguen
els educadors en el nostre món. És la seva actitud la que obre les portes a la
manera de veure el món a les futures generacions. Està en les seves mans triar
entre transmetre coneixement o ajudar a crear-los dins de cada alumne, dins de
cada col·lectiu.
Per concloure-ho, crec que fa falta
fer una visió general de la situació. És cert que actualment les coses no s’acaben
d’apropar al que hauria de ser i que no aconseguim allò que ens proposem, tot i
que la bona intenció és present en els nostres actes. Cal ser conscients que el
canvi és a prop i que les solucions no són tan lluny. Després de llegir aquest
text veig que, si la teoria ja està escrita, és el moment de arriscar-nos a
posar-ho en pràctica.
